La prehistòria valenciana III. EDAT DELS METALLS

Amb l'inici de l'Edat dels Metalls, el nombre d'assentaments en el territori augmentà, i sorgiren les coves d'enterrament. Amb l'inici de l'Edat de Bronze (en torn al 2.000 a. C.) es va diferenciar una cultura anomenada "Bronze valencià", independent de la cultura argàrica provinent del sur, encara que la província alacantina va prendre influències d'ambdúes. Va sorgir un poc la metalúrgia, sent referencia el Tresor de Villena, el segon conjunt d'orfebreria més gran d'Europa.

                                          Conjunt del Tresor de Villena. (Villena).

Els assentaments presentaven amurallaments, i estaven situats en zones de difícil accés. Assentaments importants són els poblats de Cabezo Redondo o Muntanya Asolada (Villena).

A finals de l'Edat de Bronze, els assentaments començaren a despoblar-se progressivament, encara que molts d'ells resorgiren en l'Edat de Ferro, període en el qual els íbers i les cultures pre romanes es desenvoluparen en el territori.

La prehistòria valenciana II. NEOLÍTIC.

Amb l'arribada de l'agricultura i la ganadería va començar el Neolític (5.500 a. C. aprox.), sent la Comunitat Valenciana un dels primers testimonis. Es va introduir la cerámica, destacant la cerámica cardial en el Mediterràni:

                                          Ceràmica cardial de la cova de La Sarsa (Valencia).

i es poblaren assentaments importants com ara la Cova de l'Or (Beniarrés) o el Mas d'Is (Penàguila). A més a més l'art rupestre es trova representat i hi ha en abundancia en zones com la Valltorta (Castelló) o el Pla de Petracos (Castell de Castells), aquest últim Patrimoni de la Humanitat.

Dibuix de l' "Escena de caça" en la Cova dels cavalls de La Valltorta, Tírig, Castelló, d' Hugo Obermaier, en el llibre «La pinturas rupestres del Barranco de Valltorta (Castellón)».

La prehistòria valenciana I. PALEOLÍTIC

La prehistòria en la Comunitat Valenciana fa referència al període que va des del Paleolític (en torn al 350.000 a. C.), amb l'aparició dels primers pobladors, fins l'ocupació dels pobles col·lonitzadors (gregs, fenicis i cartaginesos; al voltant del 500 a. C.), en l'actual territori de la Comunitat Valenciana.
En torn a l'any 350.000 a. C. es documenta la presència dels primers pobladors en l'actual territori de la Comunitat Valenciana, en la Cova de Bolomor (Tavernes de Valldigna).

                                      Parietal d' Homo neanderthalensis inclos en una bretxa
                                      osífera de la Cova del Bolomor, Museu de Prehistòria de València.


Al voltant del 50.000 a. C. els neandertals ocuparen la regió, duguent una vida completament nómada.

La Cova Negra (Xàtiva) representa bé aquest període. En torn al 30.000 a. C. els neandertals s'extinguiren, sent el territori valencià un dels últims territoris que ocuparen, fent el pas a l'èsser humà anatòmicament modern.

Aquest canvi va suposar una millora a l'economia i la tecnologia utilitzada, i l'art va fer les seues primeres aparicions. Al contrari que a d'altres regions de la península ibérica, com ara en la cornisa Cantàbrica, on l'art parietal va ser predominant, en el territori valencià l'art paleolític més comú va ser l'art del moble, sent la Cova del Parpalló (Gandia) un referent a nivel mundial.

POEMA: VIVO SIN VIVIR EN MÍ

VIVO SIN VIVIR EN MÍ

Vivo sin vivir en mí,
y tan alta vida espero,
que muero porque no muero.

Vivo ya fuera de mí,
después que muero de amor;
porque vivo en el Señor,
que me quiso para sí:
cuando el corazón le di
puso en él este letrero,
que muero porque no muero.

Esta divina prisión,
del amor en que yo vivo,
ha hecho a Dios mi cautivo,
y libre mi corazón;
y causa en mí tal pasión
ver a Dios mi prisionero,
que muero porque no muero.

¡Ay, qué larga es esta vida!
¡Qué duros estos destierros,
esta cárcel, estos hierros
en que el alma está metida!
Sólo esperar la salida
me causa dolor tan fiero,
que muero porque no muero.

¡Ay, qué vida tan amarga
do no se goza el Señor!
Porque si es dulce el amor,
no lo es la esperanza larga:
quíteme Dios esta carga,
más pesada que el acero,
que muero porque no muero.

Sólo con la confianza
vivo de que he de morir,
porque muriendo el vivir
me asegura mi esperanza;
muerte do el vivir se alcanza,
no te tardes, que te espero,
que muero porque no muero.

Mira que el amor es fuerte;
vida, no me seas molesta,
mira que sólo me resta,
para ganarte perderte.
Venga ya la dulce muerte,
el morir venga ligero
que muero porque no muero.

Aquella vida de arriba,
que es la vida verdadera,
hasta que esta vida muera,
no se goza estando viva:
muerte, no me seas esquiva;
viva muriendo primero,
que muero porque no muero.

Vida, ¿qué puedo yo darle
a mi Dios que vive en mí,
si no es el perderte a ti,
para merecer ganarle?
Quiero muriendo alcanzarle,
pues tanto a mi Amado quiero,
que muero porque no muero.

Meditació amb SANTA TERESA DE JESÚS

SANTA TERESA DE JESÚS

Teresa de Cepeda y Ahumada (Gotarrendura, Regne de Castella, 28 de març al 1515- Alba de Tormes, al 4 d'octubre de 1582), també coneguda com a Santa Teresa de Jesús o Santa Teresa d'Àvila, fou una monja carmelita, reformadora de l'orde carmelita amb la fundació de les carmelites descalces i els carmelites descalços i autora d'obres de gran valor teològic, místic i literari. Fou elevada als altars el 12 de març del 1622 pel Papa Gregori XV i Pau VI la va proclamar Doctora de l'Església.

VOCACIÓ DE LES FILLES DE LA CARITAT

Sant Vicent de Paül i Lluïsa de Marillac

Amb el temps, algunes noies camperoles que havien estat educades per les Dames de la Caritat van voler, al seu torn, dedicar-se a ajudar a d'altres i manifestaren aquest desig a Lluïsa de Marillac. Sota la direcció espiritual de Vicent de Paül, el 29 de noviembre de 1633, van pensar de formar una comunitat dedicada exclusivament a aquestes tasques; Marillac va formar les noies en la cura dels malalts i en la vida espiritual. Així, Vicent de Paül i Lluïsa de Marillac van fundar una societat anomenada Companyia de les Germanes de la Caritat, Serventes dels Malalts Pobres. Volgudament no van voler fer una congregació religiosa, ja que aquesta hagués implicat la clausura i llavors no hagués permet l'acció lliure de les germanes on fossin necessàries. El 25 de març de 1642, Lluïsa i quatre d'aquestes noies van fer els vots per oferir-se totalment al servei de Crist, personificat en els necessitats, naixent així formalment la Companyia de les Filles de la Caritat.

Hui en dia moltes filles de la Cartitat arran del món continúen aquestes tasques de cura al malats i ancians.

LES FILLES DE LA CARITAT

Les Filles de la Caritat de Sant Vicent de Paül o Germanes de la Caritat és un institut catòlic femení amb vots simples, concretament una societat de vida apostólica, fundada el 29 de noviembre del 1633 i dedicada a la caritat i l'assistència a necessitats. Les seues membres posposen al seu nom les sigles F.d.C.

L'origen de la societat van ésser uns grups de Dames de la Caritat que es van formar a partir del 1623 a París al voltant de Lluïsa de Marillac (1591-1660), vídua d'Antoine Le Gras, com a confraries de dones, nobles i burgeses benestants, que dedicaven temps i recursos a l'assistència a malalts, a domicili o en hospitals, i altres obres de caritat com l'ensenyament de nenes sense recursos.